Centre independent

El Centre Independent fou una societat cultural, recreativa i política fundada l’any 1913 per persones vinculades al carlisme, partits conservadors i monàrquics. L’edifici i els patis de la seva seu foren construïts en un solar cedit per la Sra. Carme Segarra, que disposava d’una important propietat urbana en aquell indret i estava molt compromesa amb la causa carlina. El Centre Independent fou inaugurat el 1914. Anteriorment els seus socis es reunien al Cafè del Cal Sans del Carrer Sant Jaume.

Molt aviat, i atès que entre els seus socis hi havia una amalgama de tendències polítiques i persones de procedències socials diverses, en una de les seves assemblees un membre d’aquesta entitat, en veure les diferències i discrepàncies existents exclamà: “Això sembla una samfaina!”, renom que li va quedar i que fou aprofitat despectivament pels membres de l’altra societat local, la Unió Republicana. Aquesta denominació s’ha mantingut fins fa pocs anys.

Durant la Segona República, l’Ajuntament va arrendar una part de les seves instal·lacions per posar-hi quatre aules de l’Escola Pública per a nois.

Com a conseqüència de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, l’activitat de la societat fou clausurada i el local requisat per l’Ajuntament. Durant els primers mesos de la Guerra Civil, va continuar com a escola i centre d’atenció de refugiats, però a partir de l’abril de 1938 i fins al final del conflicte es va convertir en Hospital de Guerra per a ferits lleus.

Amb la victòria franquista es va tornar a posar en funcionament com a societat recreativa amb el nom de Centro Nacional, essent l’única del poble ja que el Centre Republicà havia estat clausurat. Els primers anys de la dictadura, per ser-ne soci, calia estar afiliat a la Falange o al Frente de Juventudes. L’obligatorietat, amb el pas del temps, va quedar sense efecte, però aquesta societat va continuar aglutinant i representant els sectors de la vila més vinculats al règim, sobretot en les seves juntes directives. Aquesta entitat privada organitzava totes les activitats festives i lúdiques locals, a les quals només podien accedir els socis i, durant anys, va ser una referència obligada com a punt de trobada i esbarjo de diverses generacions.

A les darreries dels anys 60 del segle passat, es va iniciar una tímida obertura de l’entitat, amb l’entrada a les juntes directives de persones més joves i progressistes. Va caldre però, una forta lluita popular amb assemblees multitudinàries, boicot als actes i denúncies pel frau produït en les eleccions a la Junta directiva, per tal que als inicis dels anys 70 els sectors de l’oposició democràtica hi poguessin accedir amb el vot majoritari dels socis.

A partir de 1979, l’Ajuntament sorgit de les primeres eleccions municipals democràtiques, va anar assumint l’activitat festiva, lúdica, recreativa i cultural del poble, organitzant els actes per a tots els veïns de la vila.

En els anys següents el paper protagonista d’aquesta societat començà a minvar, ja que alguns socis es donaren de baixa perquè amb l’aportació econòmica anual que feia l’Ajuntament a l’entitat com a compensació per les activitats que organitzava, ja tothom podia disposar de les seves instal·lacions i es perdia el caràcter privat.

El cost de mantenir l’edifici i les instal·lacions era cada vegada més gran i els ingressos no elsEl cost de mantenir l’edifici i les instal·lacions era cada vegada més gran i els ingressos no elscobrien, fet que va generar un deute difícil d’eixugar. L’any 1992, l’Assemblea General de laSocietat Recreativa Centre va aprovar la cessió a l’Ajuntament dels edificis i instal·lacions, amb
la condició que aquest es fes càrrec del forat econòmic que tenia l’entitat. Des que es vaconvertir en propietat municipal, s’hi han fet obres de remodelació i millora, s’ha obert uncarrer per a vianants i s’hi ha instal·lat el consultori mèdic i el casal d’avis.