La fortalesa dels Vilars fou habitada ininterrompudament durant 400 anys. Els seus constructors eren gent que pertanyia al grup cultural dels camps d’urnes, anomenat així pel costum d’incinerar i enterrar en vasos ceràmics les cendres dels seus morts.

Dos-cents anys després, en contacte amb altres cultures mediterrànies, els habitants de la fortalesa els Vilars van viure el procés d’iberització, esdevenint el poble anomenat pels escriptors antics com els ilergetes.

La fortalesa va ser aixecada a la plana, menyspreant els tossals de més fàcil defensa, sobre el barranc d’Aixaragall, controlant l’aigua i les terres al·luvials. Des d’un primer moment la fortalesa va ser concebuda en els seus trets urbanístics i defensius bàsics. Una muralla de cinc metres d’amplada, una dotzena de torres, una barrera de pedres clavades (chevaux-de-frise) i un fossat la feien pràcticament inexpugnable.

A l’est s’obria un accés en una torre-porta quadrangular, amb un estret passadís pavimentat i una porta d’un únic batent, mentre a l’oest ho feia una poterna. La fortalesa protegia els seus habitants, segurament entre 175 i 200, era una expressió de poder davant les comunitats del territori circumdant i, molt possiblement, la residència d’un cabdill o príncep. 

L’urbanisme interior s’organitzava radialment al voltant d’una plaça presidida per una gran cisterna. Les cases es recolzaven a la muralla i obrien les seves portes a un carrer empedrat paral·lel a aquesta del qual surten radial vies radials vers la plaça i les portes d’accés al recinte. Durant els segles següents es va anul·lar la poterna de l’oest, s’obrí una porta protegida per torres al nord i s’implantà una nova xarxa viària. Les cases eren cada cop més complexes i espaioses. 

 El recinte no va ser destruït, sinó simplement desallotjat. Una cosa sembla segura: l’espai interior era molt reduït, la muralla, el fossat i les defenses, que havien estat la raó d’ésser de l’assentament, segles més tard esdevingueren un obstacle per al seu creixement.